Una malaltia és una crisi del cos que, per combatre-la, el fa reaccionar. Si la guanya, alguna cosa haurà canviat en aquest cos.
Malauradament, aquests dies de crisi veig poc lideratge polític, no he sentit missatges que estimulin el ciutadà per donar-li la confiança que cal per aguantar amb serenor la gravetat del moment. Els manaires no estan a l’altura del repte global que suposa la COVID-19, potser per inesperat els ha superat llargament. Realment era impensable la situació actual? He vist pel·lícules on l’escenari és tan catastròfic com l’actual. Cap entitat mundial, desconec si potser l’OMS, tenia un protocol teòric d’actuació global? De nou la realitat al davant de la ficció.
Si mirem a Europa, sembla de nou dividida, nord i sud; una evidència més que això d’Europa ens ho creiem els ciutadans i no els estats. Els funcionaris de Brussel·les on són?
Els efectes seran durs i canviarà la nostra percepció del món. A nous reptes calen solucions innovadores. El model que decau amb aquesta crisi és el de finals del segle XX, basat en un consumisme desaforat que ens ha portat a un progrés asimètric on els valors ètics estan suplantats per succedanis.
Afortunadament la gent quan té reptes reacciona. Cal fer un reconeixement al personal sanitari pel seu esforç i no oblidem la gent que busca iniciatives de tot tipus per ajudar. Apliquen allò tan elemental que el problema de l’altre també és el meu problema. A partir d’aquí, i no de lleis mediocres o de confuses regulacions trampa, és on hi ha la ratlla del canvi per millorar. El ciutadà s’ha d’empoderar, ha d’exercir un paper més actiu, cal més realisme i menys retòrica de la confusió. A canvi d’una falsa seguretat hem renunciat a exercir de ciutadans crítics. Ser crític no és exercir una crítica indiscriminada, és actuar amb criteri.
El poder ha de tornar al ciutadà. No nominalment. Vull representants que donin la cara, que passin comptes, i vull els millors per al meu territori. Demano llistes obertes i l’assumpció de responsabilitats polítiques, prou de “gregaris prembotons”. El poder ha de ser proper al ciutadà, per això dotar de més recursos el món local és bàsic. La centralització tendeix a la burocratització i a la discriminació, i tinc la sospita que també a la mediocritat.
La solució econòmica forçosament ha de ser global, cal que es rescati directament els ciutadans alleujant indirectament la pressió a les empreses, no pot ser que tot passi per endeutar-se més amb les entitats financeres. Els fons per a la recuperació econòmica no poden venir dels especuladors de torn, el diner es pot crear, és una convenció basada en la confiança de l’emissor, no és una realitat física ni matemàtica. En un altre cas, l’empobriment d’uns respecte dels altres serà socialment insostenible, a part d’indigne, i tornarem a igualar cap a baix.
Serà molt important que tinguem en compte la natura, de veritat, sense eslògans políticament correctes. Reclamem la seva preservació, si bé caldrà el compromís en el comportament de cadascú en el seu dia a dia. Un nou model és possible, fem-lo entre tots, necessitem pluralisme, necessitem que cada individu treballi la seva força intel·lectual per aportar-la a la nova societat.
ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
Article publicat a EL PUNT AVUI (05/09/2020)
