El Tribunal Suprem s’acaba de pronunciar, en una sentència de 27 de juny de 2023, sobre el tema de la deduïbilitat a l’Impost sobre Societats de la retribució d’administradors.
En el supòsit descrit a la sentència, l’Audiència Nacional havia negat la deduïbilitat de les retribucions satisfetes a l’administrador, atès que aquestes no havien estat aprovades en Junta General d’Accionistes, cosa que considera un “evident incompliment” de les formalitats mercantils i, per tant, entén que la despesa no pot ser deduïble, exarticle 14.1.e) del TRLIS, en tractar-se d’una liberalitat.
Tot i això, la solució adoptada per l’Audiència Nacional no és compartida pel Tribunal Suprem. En l’anàlisi del cas, en primer lloc, no considera infringida la normativa mercantil, ja que la legislació aplicable ratione temporis no preveu la necessitat que la junta general d’una societat anònima -no limitada- aprovi les retribucions dels seus administradors. Però és que, a més, afegeix que ”tot i que s’admetés (a efectes dialèctics) que l’aprovació per la junta general és un requisit exigit per la normativa mercantil, no regeix de cap manera en el cas de companyies amb un soci únic (com aquí succeeix, ja que l’únic soci de (…) és la recurrent) de manera que emparar-se en la inexistència d’un acord de la junta general (el que hi ha és una decisió pròpia de la voluntat del soci únic) que aprovi la remuneració, constitueix un abús de la formalitat que no pot ser admès”.
D’aquesta manera, el TS considera que negar la deduïbilitat de la despesa basant-se, únicament, en una ”suposada” infracció de la normativa mercantil, és una mesura desproporcionada i acudeix també a l’enriquiment injust que suposaria per a l’Administració negar la deduïbilitat de la despesa comptabilitzada, amb causa onerosa i correlacionat amb els ingressos a l’IS sota aquesta premissa, alhora que percep com a IRPF els rendiments obtinguts -com a liberalitat- pels administradors, arribant a afirmar que res no pot ser alhora una cosa i la seva contrària.
En definitiva, en aquesta important sentència, la jurisprudència que estableix el Tribunal Suprem és la següent:
- Les retribucions percebudes pels administradors d’una entitat mercantil i que constin comptabilitzades, acreditades i previstes als estatuts de la societat no constitueixen una liberalitat no deduïble -article 14.1.e) TRLIS- pel fet que la relació que uneix els perceptors de les remuneracions amb l’empresa sigui de caràcter mercantil i que aquestes retribucions no hagin estat aprovades per la junta general, sempre que dels estatuts es pugui deduir la manera i l’import de tal retribució, com passa en aquest cas.
- En el supòsit que la societat estigui integrada per un soci únic no és exigible el compliment del requisit de l’aprovació de la retribució als administradors a la junta general, perquè es tracta d’un òrgan inexistent per a aquesta classe de societats, atès que a la societat unipersonal el soci únic exerceix les competències de la junta general (Article 15 TRLSC).
- Encara en el cas d’acceptar-se que fos exigible legalment aquest requisit previst a la llei mercantil -per a exercicis posteriors als analitzats-, la seva inobservança no pot comportar automàticament la consideració com a liberalitat de la despesa corresponent i la improcedència de la seva deduïbilitat.
Addicionalment, encara que la norma aplicable al supòsit de fet era el TRLIS, també es pronuncia la sentència sobre l’exclusió de les despeses contràries a l’ordenament jurídic (Article 15.1.f) de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’Impost sobre Societats -LIS-, norma que no és aplicable al cas, però sobre la qual també existeixen, actualment, seriosos dubtes quant a la seva possible aplicació en aquest tema de la deduïbilitat de la retribució d’administradors. En aquest sentit, estable que ”D’altra banda, al marge del que s‟ha raonat, àmpliament, sobre la inexistència d‟infracció normativa mercantil i, en particular, dels articles 130 TRLSA i 217 TRLSC, que ja han estat interpretats, sobretot en la situació de societat de soci únic que ostenta la mercantil difícilment podrien ser considerats contraris a l’ordenament jurídic aquests emoluments, sobretot davant la nostra molt reiterada doctrina sobre la deduïbilitat com a despesa en l’Impost sobre Societats dels interessos de demora que el contribuent pateix i sobre els quals al seu dia es va al·legar aquesta causa d’exclusió (sèrie de sentències que comença per la d’aquesta Sala i Secció de 8 de febrer de 2021 (…)”.
