El TSJ de València acaba de dictar una sentència de 4 de novembre de 2020, rec. 61/20, en la qual es resol un conflicte que, a la pràctica, no és poc habitual. Es tracta de determinar, en aquells supòsits en què l’AEAT notifica un mateix acte per mitjans electrònics i no electrònics, en quina data s’ha d’entendre efectuada la notificació.
En el supòsit analitzat en la sentència, el TEAR va inadmetre per extemporània la reclamació presentada pel contribuent al considerar que havia transcorregut el termini màxim per interposar-la. El contribuent -persona física- havia accedit al contingut de la notificació a la bústia de la Seu Electrònica de l’AEAT i, posteriorment, el mateix acte li va ser notificat per correu certificat. Al·lega el recurrent la inexistència d’extemporaneïtat, ja que la notificació ha de produir efectes des de la data de la notificació per correu certificat. Per contra, segons el criteri de l’AEAT -recolzat pel TEAR- el còmput del termini per a interposar reclamació ha de començar des que es va accedir a la bústia electrònica de l’AEAT. A aquests efectes, considera l’Administració que, encara que es tracti d’un subjecte no obligat a relacionar-se amb l’Administració per mitjans electrònics, en el moment de l’accés a la bústia electrònica el contribuent es va adherir voluntàriament al sistema de notificacions electròniques. El recurrent però al·lega que, en cap moment ha consentit que se li notifiquessin pels actes administratius per mitjans electrònics; no ha rebut comunicació per part de l’AEAT sobre l’obligatorietat de comunicar-se amb ella mitjançant el correu electrònic; tampoc se li va comunicar la seva inclusió en el sistema de direcció electrònica habilitada.
Doncs bé, el Tribunal estima el recurs plantejat pel contribuent i considera que la notificació practicada per l’AEAT no ha complert els requisits i formalitats exigides per la regulació.
En efecte, el Reial decret que regula les notificacions electròniques en l’àmbit de l’AEAT estableix, en el seu article 5, que l’AEAT haurà de comunicar als subjectes la seva inclusió en el sistema de direcció electrònica habilitada, havent de realitzar-se aquesta comunicació per mitjans no electrònics i en els llocs i formes previstos en els articles 109 a 112 de la LGT.
Al no produir-se aquesta notificació no s’han complert les formalitats exigides, i no és prou la mera comunicació per mitjans electrònics i per tant es considera al recurrent no ha estat inclòs legalment en el sistema de notificació electrònica, com a més s’evidencia en el fet que la mateixa Administració independentment de remetre a la bústia electrònica les notificacions, també les notificava mitjançant correus certificats i a més en les resolucions practicades per la mateixa tenia en compte que la notificació s’havia produït des de la recepció d’aquests últims. Per això, no es considera que es compleixin els pressupostos legals perquè la notificació electrònica pugui considerar-se vàlida.
A tall de resum, de la sentència comentada podem extreure les següents conclusions:
Els supòsits de notificacions per diferents mitjans generen, en general, situacions conflictives que, segons el parer de la solució adoptada pel Tribunal, s’han de resoldre tenint en compte certs principis generals -com el principi pro actione-, sobretot si, com en el present cas, està en joc el dret a la tutela judicial efectiva.
Si es tracta de subjectes no obligats a relacionar-se per mitjans electònics amb l’Administració, el simple accés a la notificació electrònica no pot suposar la manifestació per part del contribuent d’adherir-se voluntàriament al sistema de notificació electrònica.
L’AEAT ha de comunicar per mitjans no electrònics al subjecte que ha quedat inclòs en el sistema d’adreça electrònica habilitada.
