Catalunya sense el turisme no hauria assolit un grau de progrés gens menystenible en l’àmbit europeu, ni s’hauria obert al món per copsar-ne el gust per les avantguardes i el cosmopolitisme. El fet és demostrable, en anys pre pandèmia parlem d’una importància relativa del 12% del nostre PIB, produïm turisme, a més no oblidem que és una activitat que implica directa o indirectament a molts altres sectors, és en definitiva un motor econòmic clau per tota la nostra societat.
Els catalans som propensos a complicar-nos en excés les coses, em preocupa que això sigui un pseudo esport nacional, afrontem els temes del país amb empenta però després tendim a entrar en un bucle de disquisicions infinites que dispersen els esforços i fins i tot paralitzen projectes importants pel nostre esdevenidor.
L’estigmatització del turisme per una part de la població en forma de tot un reguitzell dels mals apocalíptics que comporta és un fet, la majoria dels retrets són injustos i el que és pitjor, son fets des d’una superioritat moral excloent de tot diàleg.
No som un país amb els recursos naturals suficients per impulsar una economia productiva forta, potser si que els nostres conciutadans tenen un cert talent que aplicat amb intel·ligència ha ajudat a assolir un grau notable de prosperitat. En el repartiment dels sis primers dies de la creació en el que toca a recursos certament no vam ser afavorits, ni amb petroli ni amb d’altres recursos naturals considerats estratègics, però tenim un lloc on viure és agradable i on la història ha deixat un pòsit prou interessant perquè sigui interessant visitar-nos.
El debat no ha d’ésser de turisme si o no, però tampoc hem de renunciar a un procés crític que ajudi a millorar la nostra indústria turística i adaptar-la a les exigències del segle XXI.
El turista, no oblidem que és el personatge clau del tema, té diverses tipologies confoses en un “totum revolutum”, puc detectar-ne tres: d’estiueig, viatger o de vacances. L’estiuejant (hivernejant) és un turista assidu del lloc on va, l’adopta com una segona pàtria i li agrada arrelar-s´hi. Compta com a turista però en el fons no ho és, vol ser vilatà però tampoc ho és, tot i que sol tenir-hi alguna propietat. Caldria que els municipis amb forta incidència de segones residències facilitessin alguna plataforma participativa als propietaris forans, doncs paguen impostos locals i són una font d’ingressos força estable pel seu teixit econòmic. Aquesta estabilitat és clau per replantejar la tipologia i/o la qualitat de l’oferta per a nous clients.
El viatger per la seva banda és un buscador de sensacions i llocs nous, és el turista primigeni, volta per conèixer i experimentar, per tant és canviant en les seves destinacions. Per atraure’l cal recuperar certa personalitat local i la pròpia singularitat del territori, en definitiva, conrear cert localisme front la força igualadora de la globalització, moltes vegades d’efectes mediocritzants, que fa que els destins turístics cada vegada siguin més semblants els uns amb els altres. Tenim un patrimoni cultural que no tant sols s’ha de preservar, cal crear-ne de nou, doncs aporta com a mínim tres bons inputs: ens enriqueix com a societat, crea llegat pel futur i és una font d’atracció per un públic de qualitat.
El que gaudeix de les vacances a un lloc diferent del seu domicili habitual o d’una segona residència és el turista tipus del nostre temps, les vacances pagades en són la gran força motivadora, té certa tendència a anar a allà mateix que tothom i en les mateixes dates, fet que crea massificació i estacionalitat en els seus destins. Amb el temps s’han creat subdivisions d’aquesta categoria com ara turisme, de sol i platja, cultural, religiós, esportiu, de borratxera, etc. Estaríem força d’acord en que cal fugir del turisme massiu i despersonalitzador però oblidem amb aquesta desqualificació a l’individu que té el dret de fer el que vulgui quan vulgui, evidentment dins unes normes, i que moltes vegades no pot triar les dades de les seves vacances, el clima i el sistema econòmic i social són així. Per l’altre costat un cop desenvolupats els grans centres turístics de masses, que fem amb ells? No oblidem que generen recursos capitals pel nostre progrés i que si arriba un canvi dràstic en la nostra oferta sempre apareixeran nous destins que els supleixin, la demanda d’aquest tipus, agradi o no, hi continuarà sent. Altra cosa és que se’n regulin normes de mínims exigibles fugint del tot s’ho val.
Es critica la forta repercussió en la natura que causa el turisme, es indiscutible que el respecte pel medi ambient ha de ser ja una exigència en totes les activitats econòmiques, ens hi va el futur del planeta. Pel que fa al sector turístic el propi compliment d’aquesta premissa acabarà sent un reclam en sí mateix, cal treballar en aquesta direcció doncs un turista cada vegada més conscienciat exigirà polítiques mediambientals demostrables i no només de rètol. A més, cal fomentar un urbanisme amb personalitat, hi ha qui parla de no construir més a primera línia del litoral o a zones amb paisatges vulnerables, jo aniria més lluny, fins i tot potser cal enderrocar, respectant els drets adquirits, monstres de ciment a primera línia. La compra d’edificis obsolets per part de l’administració publica per esponjar el territori i/o fer-hi espais comuns sostenibles en seria una bona mesura correctora del dany fet al nostre entorn.
La millora de les infraestructures tampoc és discutible, no tant sols per facilitar el turisme si no també per la nostra economia en general, el corredor mediterrani és un exemple de que Catalunya en té cert dèficit agreujat per la manca de connexió global de l’aeroport de Barcelona, per la infrautilització dels altres aeroports del territori i per a la seva no connexió amb el tren d’alta velocitat. A les nostres carreteres hi ha punts amb saturacions inadmissibles que cal solucionar mentre el transport públic no millori en aspectes com freqüències, comoditat i trajectes.
Seguint amb les infraestructures, ara les municipals, moltes són adequades per una població més gran de la que tenen els municipis fora de temporada. El seu parc d’habitatges podria oferir-se com a lloc de residència per a teletreballadors i per a professionals que poden practicar un semi nomadisme de qualitat. Uns bons serveis, un preu de l’habitatge competitiu i els seus encants naturals serien el seu reclam. Fugiríem del monocultiu turístic estacional i podria ser un primer pas cap a la millora i/o la especialització de l’oferta. El turisme especialitzat complau a grups específics de clientela, és previsible en les seves necessitats el que facilita la seva captació i a més permet atenuar l’estacionalitat de l’oferta basada en el clima.
El client s’ha tornat més exigent, el turista també, la cerca de l’excel·lència en el servei turístic s’ha de centrar en diverses qüestions, sense oblidar l’equació qualitat-preu. En primer lloc, s’ha d’extingir l’oferta opaca i la de ínfima qualitat, el mal servei en els temps de les xarxes socials i la informació instantània fa danys reputacionals que afecten a tots els operadors, les normatives han de ser estrictes en l’exigència d’uns mínims. En segon lloc, la formació en el camp del turisme ha de ser de qualitat, els casos d’èxit en la gastronomia en són un clar exemple. Qualsevol nivell professional que intervé en el paquet turístic ha de tenir una formació específica en la seva tasca, un repte atàvic és el dels idiomes tot i que poc a poc es va solucionant. Els actors de l’escenari turístic han d’aspirar a ser bons professionals i el sector a atraure talent.
El territori català no pot tenir una estratègia turística uniformadora, cal segmentar les ofertes i complementar-les en lo possible. Catalunya és una multi marca turística de primer ordre amb una oferta d’ample espectre i amb sinergies prou evidents, l’estacionalitat de bona part de l’oferta pot reduir-se amb l’especialització i la creació de noves experiències, no oblidem l’organització de grans esdeveniments pel seu fort impacte mediàtic.
Ens cal un debat seriós, però més que un debat de tècnics o de professionals del sector fora bo tenir-lo obert a tota la ciutadania doncs estem davant un tema estratègic pel nostre futur, la re definició de la nostra oferta ens definirà també com a país.
ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
Article publicat al DIARI DE GIRONA (16/06/2022)
